divendres, 30 de desembre de 2011

Orange Country


Vaig descobrir València el 1964. Fou un dels rars premis viatgers que ens oferíren uns pares als que no els agradaba massa viatjar. Adolescent vaig tenir dret a circular sol per una ciutat en la que els tranvies eren en mans d'una SAL i on els CTGV o sia cacauets, tramussos, faves i vi, la companya de carrilets valenciana oferia un viatge de somni de Pont de Fusta al Grao en un preciós cotxe de fusta. Com sempre jo dret, prop del maquinista envoltat de pageses que anaven dels horts (on avui hi ha la Politècnica) amb ous, gallines, creïlles i ferraura al mercat central de València, un espai fascinant de colors ben a prop de la visita per a mi obligada de la Llotja de la Ciutat. 

Una part de la meva família, per part de la meva avia paterna, procedía de Rafelguaraf i de Benilloba. Ella havia nascut a Valladolid-Campo Grande perque el meu besavi era maquinista de la Compañia de los Caminos de Hierro del Norte de España, i si be a casa seva van parlar en castellà, tenia un profund accent valencià que m'ha quedat "empegat" des de petit. Era valenciana també la meva tía Angelita, casada amb el tío Joaquin, germà de la meva avia i la seva germana la "María de València", perque calia distingir-la de una altra "María de la Bonanova", cosina del meu pare. Tots ells parlaven de València. La meva avia havia assistit el 1909 a l'estrena del "Himno a Valencia" del Mestre Serrano i jo mateix sempre vaig tenir una enorme curiositat i afecte per una llengua rica en vocabulari, i amb un estil retóric ben xocant respecte a les pràctiques de la classe mitjana barcelonina. A València vaig descobrir les meravelloses pataquetes, entrepà de salsiches i botifarrons de ceba prèviament fregits y col·locats amorosament per la tía Maria en una especie de llonguet en forma de ferradura. Bona cosa per aguantar fins al migdia.

El 1971 vaig anar, per primer cop a les falles de València. Abans en tenia noticia pel Fallero una publicació que arribava a casa meva cada any enviada per la tía Maria i el seu marit Paquito - ella sempre deia el meu Paquito -. Vaig anar-hi en cotxe, vam plantar la tenda al camping del Saler i un parell de dies vam embogir per la ciutat, vaig atipar-me de bunyols i vaig filmar en super8 un parell de bobines encara inèdites. Fou l'any on una carcassa en mal estat va matar algunes persones a la Plaza del Caudillo.

Quaranta un anys després he tornat a les falles amb l'Edu Comelles, que és veí de la ciutat des de fa dos anys i el Manolo Allué, un mes abans d'anar plegats a la Semana Santa de Zamora. El Manolo no coneixia les falles. Vam errar tot un dia per la ciutat, cuarenta años no es nada i febril la mirada vaig descobrir que el color de les falles era més apastelat perque ja no eren de cartró-pedra sino de poliuretà, però que la festa semblava no haver canviat durant quatre dècades i que el 2011 era com el 1971. Començo a entendre perque els meus companys i amics valencians fugen de la ciutat. Però al tornar, el Manolo i jo no vam parar de parlar de la nostra fascinació per una festa extranya, peculiar, suspesa en el temps. La camara-ull va passejar-se per la ciutat, va veure i va escoltar.