diumenge, 28 d’agost de 2016

Sesenta años es nada

Busca't la vida artista! from Josep M. Comelles on Vimeo.

Fa seixanta anys - el juliol de 1956 - el meu pare ens va dur, en el Renault 4-4 fins a la Plaça de la Universitat. Un autobús Chausson, amb la seva baca, ens esperava.

Tenia sis anys, havia fet l'Ecole Maternelle al Liceu Francès del carrer Provença, havia rebut el Prix d'excellence a la onzièmeLa meva abuelita Josefina, la meva germana i jo passaríem unes setmanes a la Catalunya Nord, al Département des Pyrénees Orientales a casa de Monsieur i Madame Ribère que havien acollit la meva tieta Rosa durant els anys de la Guerra i a la familia el gener de 1939.  
  No recordo res del trajecte entre Barcelona y Perpinyà per la N-II. Comprenc ara el que devia ser per la abuelita Josefina, refer en un autopullman el camí que havia fet a peu el Gener de 1939. Si recordo la casa dels Ribère al 7 rue Lamartine 7 de Perpinyà. La meva germana i jo parlàvem francès,  érem bilingues en català i francès i esdeveníem trilingües en castellà amb la meva Iaia Rosario que era de Mazarrulleque - a la frontera entre Cuenca i Madrid-. El matrimoni Ribère ens va embarcar l'endemà en l'autovia de via ampla Perpinyà-Vilafranca de Conflent. A Vilafranca vam pujar al carrilet de via estreta. Recordo com si fos avui la por que tenia veient els cartells de danger de mort propers al tercer carril de la electrificació. M'agafava de la meva avia del blaç i procurava caminar lluny. El carrilet pujava lentament Conflent amunt. Vam baixar a Thuès entre Valls, un petit municipi de molt pocs habitants. 


Els Ribera tenien una caseta de poble amb un pati davant a ras de la carretera. Era un món encara rural, l'estiu de la invasió de Hongria, de la intervenció anglo-francesa a Suez, de les bombes de la OAS i del FLN. L'estiu rural és sempre morós, peró quan ets un vailet i et deixen anar amunt i avall - excepte per la carretera descobreixes el món. Amb Monsieur Ribère anaven a collir creixems a la vora dels rierols, ens acostava a les Gorges de la Carança, un espai misteriós que al vailet li feia també por. El xiulet del tren groc enfilant-se per la muntanya per arribar a Mont-Louis, la fascinació pel Simca Versailles del gendre dels Ribèra, pero molt mes encara per aquells extraordinaris furgons Citroën que duia de tant en tant. Tant m'agradava que van premiar-me amb la versió en miniatura de Dinky Toys, una cosa inaccessible malgrat que alguns companys de família rica del Liceu en duien o en tenien.

L'estiu del 56 fou un esdeveniment. 

Els meus companys de col·legi, classes mitjanes acomodades i altes oferien una panòplia ben variada del que era l'estiueig als anys cinquanta. Panòplia geogràfica que incloïa poblets allunyats per nosaltres com Vallmoll, doncs era el poble natal dels pares d'alguns o els poblets del maresme, o la Garriga i els pobles d'Osona o Camprodon. Estiueig de camp, la platja era encara una altra cosa. A partir de la seva relació amb visitadors mèdics- la professió del meu pare aleshores - i amb metges i farmacèutics el va dur a llogar des estius una casa al mig del poble al farmacèutic de Sant Quintí de Mediona, anomenat, si no recordo malament, «Newton». 

El 1957 i el 1958 anàvem  a Sant Quintín en els dos Renault 4-4 que va haver -hi a casa (el B-117410 i el B-136629). El viatge era molt mes complicat que avui. Fins a Molins de Rei pel camí ral, creuàvem el pont de pedra vermella del Llobregat, pujàvem l'Ordal procurant que l'aigua del motor no s'escalfés, giràvem la dreta cap a Lavern, després de «El Portzago» avui El Pago, i per Terrassola i La Vit (aleshores Torrelavit) i San Pere de Riudebitlles abrivàrem a Sant Quinti. La casa era a vint metres de la plaça on hi havia el Casino. Tenia  dos pisos,  un palau venint del nostre pis obrer del Carrer Còrsega  La porta era una vidriera que donava pas a una sala amb dos nivells i una escala que duia al pis de dalt on dormíem en matalassos de palla que feien crec-crec. 
La tria de Sant Quintí no va ser per atzar. Fou la xarxa social professional del meu pare que el va fer prendre la determinació. Vam aplegar-nos tres famílies i una colla de nens dos estius sencers. Un cop acabaven les classes al voltant de Sant Joan, la família en ple es traslladava. Durant juliol i setembre els meus pares baixaven a Barcelona i ens deixaven amb la meva avia. El món era nostre fet d'atabalades «aventis» entre setmana pels corriols al voltant del poble, de font en font, a pispar ametlles que anaven madurant i m'han deixat encara avui la petjada finíssima del fruit tendre. «Aventis» als modernistes del Casino, un parc que deien havia estat residència del general Weyler, la por als diables i als correfocs de l'estiu, el patir la primera mossegada d'una vespa, aprendre a nedar i a mirar i a descobrir el món.

D'aquells tres estius queden una cinquantena de fotos en blanc i negre, la major part fetes amb la Voigtländer Vito II de casa. No tinc clar qui van ser els fotògrafs. Òbviament, el meu pare, però ell apareix sovint,. La col·lecció d'imatges és prou representativa de l'estiueig de la classe mitja baixa a la Catalunya dels cinquanta. 
De tot aixó fa seixanta anys. Quan tornàvem a casa a Barcelona a finals de setembre, un vailet a punt de fer nou anys i que encarava el seu darrer curs de primària no podia saber, aleshores, que els tres estius foren els millors de la seva infància i adolescència, fins que a finals de juny de 1969, el mateix dia queobriren l'autopista de Barcelona a Mataró, peatge de cinc duros, va encarar el camí que el portà a Europa.

Sant Quintí l'he construït, dècada darrera dècada com una geografia sentimental. Trenta anys mes tard m'hi vaig acostar, sol, un dia de tardor. Tot havia canviat, el poble havia crescut però persistien encara imatges que eren les meves. Després el pelegrinatge s'h fet regular. Hi he d'anar sol un mati a primera hora, quasi be cada dècada. Enguany tocava. Vaig sortir d'hora de casa, vaig arribar a un poble que no s'havia encara aixecat i vaig començar a rodar fins al confí que m'havia traçat. Un bon dia a alguns matinadors, un poble molt canviat des de la meva darrera visita. Vaig rodar unes desenes de plans amb la memòria viva de les fotos que havia digitalitzat. I al final del recorregut, a les Deus el peu em va fallar, vaig fracturar-me el cinquè metatarsià i vaig haver de tornar coix al cotxe. Coses que passen amb les geografies sentimentals. 

dilluns, 8 d’agost de 2016

De les tristors no en farem fum



A Heliodoro Calatayud, el meu besavi

Heliodoro Calatayud va ser el meu besavi. Va morir el 1934. Havia estat maquinista de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Era de Rafelguaraf, ben a prop de la línea València-Nord a Xàtiva i va casar-se amb Joaquima Espinós, que era de Gorga i vivia a Benilloba. Plegats van recorrer els dipòsits i les reserves de tracció de la companyia. Hi ha un retrat imponent seu que va pintar el seu fill Heliodoro - el meu oncle «Dorín» - i que deu estar encara penjat a la casa familiar. El presenta amb barba i barret, ecom un senyor de mirada incisiva. A segons quins menuts el retrat els feia por.

La seva filla Josefina (1894-1996) havía nascut a la estació de Valladolid Campo Grande, el seu fill Joaquim (1898-1986) a la de Lleida on s'havien insta·lat un cop el «senyor Calatayud» havia ascendit en el ranking ferroviari. Joaquin i Josefina. Dos germans ben curiosos. El primer amb una extranya ironia sicalíptica afirmava que la «senyora Joaquina» havia tingut vint-i-un embaraços, del quals haurien sobreviscut els quatre darrers. El tio Joaquin va ser, fins a la seva mort, el més meravellós cronista de la memória històrica del país. Lamentablement, mai vaig enregistrar les seves històries que donarien avui per un esplèndid llibre sobre la classe obrera catalana del segle XX. Mai va renunciar a la seva condició d'obrer, de mecànic, primer de la Barcelona Traction (La Canadenca), després a FECSA. Mai he pogut saber perquè, amb els que vaig parlar sempre català avalencianat, eren abuelita i tio. En canvi l'altra  meva avia, la Rosario Miguel, que era de Mazarrulleque (Cuenca) i a la que no vaig sentir mai parlar català, va ser la «iaia». 

La meva avia Josefina era molt diferent del seu germà. Era una boníssima contadora de rondalles, peró la seva conciencia de classe no era la mateixa que la del seu germà. Tendía a idealitzar una classe obrera com si fos la classe mitja i afirmaba taxativament que els ferroviaris n'eren els aristòcrates.

El «senyor Calatayud»,  a la reserva de tracció de Lleida, tenía al seu càrrec les noves 230 de la Compañía - les 900 del Norte, unes màquines extraordinàries i precioses fabricades per la alemanya Hanomag el 1904. 




Aquestes eines només s'encarregaven a maquinistes i fogoners experimentats. El «senyor Calatayud» feia el servei de Lleida a Valencia-Nord, via Reus i Tarragona i de Lleida a Sant Joan de les Abadesses per Manresa i Barcelona-Nord. El trajecte de Manresa a Lleida era - i es - extremadament dur. Curves, contracurves, rampes, tunels. A l'hivern la Segarra era zona de grans nevades i les 230 patien, malgrat les «dobles» traccions. Els fogoners no paraven de palejar briquetes. El maquinista anava armat amb un revólver. Els llops famèlics, a dir de la meva avia, a les rampes de Sant Guim quan la velocitat del tren havia de ser molt modesta rondaven les vies i els maquinistes i els fogoners havien d'anar al tanto per mantenir la pressió de les calderes per no haver de deturar-se a «fer vapor», amb el risc que suposava. Vaig fer aquest recorregut en el meu primer gran viatge sol de la adolescència.  L'estiu de 1967 vaig embarcar a la Estació del Nord en el Shangai  camí de Santiago de Compostela. Fins a Sant Vicenç de Castellet, la tracció era amb una CC 7600 de Alsthom. A Sant Vicenç van enganzar una «doble» de Mikados 241 de RENFE. L'espectacle fins a Sant Guim fou inoblidable per les giragonses de la via que permetíen contemplar l'espectacle de la doble tracció. A Sant Guim van desenganxar la doble a migdia. Vam seguir amb una Mikado fins a Miranda de Ebro. Les Mikado de RENFE tenien un xiulet greu, fascinant que décadfes més tard les 269 elèctriques japoneses, fins a cert punt imitàven. A Miranda van dersenganxar la Mikado i una English Electric va dur-nos fins a Ourense...

Al «senyor Calatayud» el van fer fora a la «vaga de la Canadenca», el 1917. Deien que ell, el fogoner i els guardafrens, un cop proclamat l'inici de la vaga van apagar els focs, apretar fermament els frens i van deixar el convoy al mig de la via. No sé si es del tot veritat, però sempre he pensat que la tal imatge, que em ressona del meu tío Joaquin, es tant èpica com la que transmet la pintura « El quart poder».

La meva afició ferroviaria va despertar-se ben aviat. Segur que eren les histories de la Josefina, la meva abuelita i el meu tio Joaquin que havia estat maquinista de una petita Decauville per via industrial de 60cms a la construcció del embassament de Camarasa. 




Tinc, però una consciencia difusa que els trens de vapor, de molt petit em feien por quan purgaven a la estació de França i les rodes patinaven i quan els veia avançar per la rasa del carrer Aragó. De casa meva, a la Sagrada Familia arribaven els xiulets greus. La abuelita ens deia: «si es sent pitar el tren,  plourà». Vaig ignorar durant dècades les raons d'aital pronòstic. Ara sé que era el vent de llevant que portava eel greu udol de les locomotores al meu balcó


La meva afició ferroviaria ve de la primera adolescència. Sens dubte, el bateig va ser un viatge de Barcelona- Plaça d'Espanya a La Baells al Bergadà, l'estiu de 1960 amb el «carrilet dels catalans» per anar campament dels «llobatons». Pels joves usuaris actual dels ferrocatas es impossible imaginar la èpica de tal recorregut. El tren de via estreta trigava quatre hores i mitja fins a Guardiola de Bergadà seguin Llobregat amunt, quasi be fins les fons. De Santpedor a Olban, el traçat era encara el del Tranvía y Ferrocarril económico de Manresa a Berga. La via tramviaria travessava Puigreig, Balsareny, i tots els pobles a cop de xiulet pel carrer principal. El 1960, el correu era una composició de cotxes de fusta amb balconets. L'arrossegava una Alsthom 700 diesel-elèctrica de la Compañía general de los Ferrocarriles Catalanes, unes locomotores franceses tot just arribades i que havien jubilat les magnífiques Garrat belgues de Sant Boi a Guardiola de Bergadà



El 1960, la Explotación de Ferrocarriles por el Estado es feia càrrec de la tracció entre Olbán i Guardiola. Enganxaven el tren a  una «Berga 030» una de les màquines mes boniques de  la via estreta de la Península Ibèrica que arrossegava un parell de cotxes de fusta i «l'ambulante» de Correus.




Vaig repertir el viatge fins a Guardiola uns anys després. Les 030 eren ja desballestades o  monuments. Les Alsthom desfilavan per les gorges de La Baells a Guardiola, pel pati de vies de les mines de Figols. entre els carregadors ja abandonat de les mines menors. 

Vaig quasi be encadenar aquest viatge amb un altre a Vinaixa. Un amic dissortadament ja desaparegut va convidar-me dues setmanes a la casa de la familia . El viatge d'anada era una aventura: dues hores amb les «suisses» fins a Sant Vicenç de Calders i allá una 242T de MZA arrossegava un tren de cotxes costa fins a Lleida. El trajecte fins a Montblanc via Picamoixons, des del balconet dels costa era de nou un espectacle increïble.








Amb en Jaume vam decidir anar un dia a Tarragona. Vam baixar amb un autovia Fiat o Renault i vam tornar amb l'omnibus de Lleida que arrosegava una 230 com la del besavi. L'autovia semblava l'AVE... baixant les rampes de Vinaixa a l'Espluga.




Al tornar vaig fer la volta per Lleida. El «correu» - amb parada a totes les estaciones y apeaderos- que feia Saragossa- Barcelona Nord arrossegat per una Mikado  trigava cinc hores fins a la estació del Nord. 







De gran  - perque adoro fer de nen i adolescent amb temes de trens -he anat recorrent el que queda de la vía estreta de la Península i fa pocs anys vaig dedicar-li un document visual El Hullero, sobre el trajecte Bilbao-Leon, un mite. Per aixó quan vaig trobar a Youtube que havien penjat els documentals de Manolo Maristany amb ocasió de la seva mort vaig sentir la necessitat de completar coses que havia dit i oferir-vos ho. 

P.D. El documental de Maristany conté moltes imatges de la linia Tarragona Lleida rodades a finals dels seixanta. Les reines del vapor seguien sent les 230 del meu besavi encara que de series mes modernes construides als anys 20.

dilluns, 12 de maig de 2014

Enramadas en Hinojos


La procesión del Corpus de Hinojos (1979) from Josep M. Comelles on Vimeo.

En 1979, mientras viví en el Rocío, pude rodar 15 metros de película en Super8 durante la procesión del Corpus en Hinojos (Aljarafe, Andalucía). Fiesta grande. Los vecinos enraman las fachadas de las casas por donde va a pasar le procesión. Era un día razonablemente bueno y el Ektachrome empleado con una cámara Chinon cuyo objetivo era razonablemente luminoso devolvió un torrente de luz y color. Kodak "daba bien" los colores cálidos. La cinta quedó almacenada en el baúl de los recuerdos hasta que la rescaté hacia 2004. La televisamos en casa de mis padres mediante la solución de proyectarla y grabarla con una Sony Handicam. Luego, la mandé a un laboratorio que me la devolvió en un formato DVD que no le hacía honor y que permitía una pobre labor de edición de video. Sin embargo, la colgué en Youtube y el documento lleva un par de miles de visionados.

Hace unos meses decidí digitalizar de manera adecuada los descartes que tenia del Rocio y que por su condición de tales, no se habían incluído en la digitalización que hizo ISKRA de los 95 minutos de Super8 del Rocío (1979-1981) en 2011. Las bobinas estaban depositadas en la Filmoteca Nacional de Catalunya e Isidorrescat ha efectuado un primorosa telecinado de esta bobina. 

Con el material he abordado un nuevo trabajo de edición. En esta ocasión mi intención ha sido preservar los planos originales sin recortes, cambiar mínimamente el orden de las secuencias y retocar el color y la exposición en algunos contraluces derivados de los puntos desde los que rodé en 1979.

Como sucede siempre con este tipo de material hay dos dimensiones que me parecen importantes. Una hace referencia al documento etnográfico - un documento de memoria colectiva a partir de una mirada etno (cinemato)gráfica y por ello tiene valor de fuente. Dicho esto he añadido una banda sonora - el documento original es mudo - recuperada, en parte ,de grabaciones de campo que se hicieron en el Rocío en 1980 (campanas, etc..) y que Edu Comelles ha restaurado recientemente y he incluido una grabación de campo de una marcha de Corpus de las muchas que pueden encontrarse en www.patrimoniomusical.com y que tiene una calidad notable. 

La segunda dimensión es mucho más personal. Este documento lo filmé simultáneamente al material sobre el Rocío (en 1979). Debe verse también como un ejercicio personal de cinematografía, balbuceante aun, en donde me llaman la atención dos cosas: la presencia de numerosos primeros planos  - algo no muy frecuente en las cinematografías amateur en formatos subestandard - y el gusto por el barroquismo de numerosos planos por unas condiciones de luz muy buenas. En aquellas épocas yo era muy fan del cinema verité, pero el manierismo de algunos de los planos me llaman hoy la atención. Siempre fui fan del Visconti  y del Bolognini mas barrocos... 







dimarts, 15 d’abril de 2014

Memóries visuals: La festa Major d'Estiu a Calafell Platja


Memories visuals: la Festa Major d'Estiu a Calafell Platja a mitjans dels anys setanta from Josep M. Comelles on Vimeo.

El meu pare, Josep M. Comelles Calatayud (Cubells, 1921) va rodar en super8 una dotzena d'hores entre 1969 i una data no definida en que va abandonar el suport quimic pel video analógic. La major part de seu material correspón a esdeveniments i escenes familiars. Tenen un cert valor com a font etnográfica de la classe mitja catalana durant el Tardofranquisme i la Transició. El material de Margarita Andreu que va donar lloc a un documental fa temps, representa el mateix peró en relació a la gentry barcelonina. Els rodatges del meu pare, peró, conté una proporció d'imatges sense presència familiar, a vegades rodades en viatges, unes altres complementàries i de recurs en l'estiueg o en altres cirunstáncies. 

En aquest clip  he editat dues bobines de 3 minuts cadascuna rodades a Calafell Platja - on el meu pare va tenir casa quasi be vint anys - al passeig Marítim a prop de la casa de Carles Barral. Hi ha nombroses bobines rodades a Calafell, pero la majoria son escenes purament familiars. En aquest cas he recuperat part de dues bobines, telecinades de manera precària fa uns set o vuit anys i que mereixerien ara un nou telecinat en HD. Lamentablement no es possible. Les dues bobines van ser editades pel meu pare amb els mitjans del seu temps. No necessàriament corresponen al mateix any. Diria a mes que van ser filmades algunes per la Chinon que tenia ell i les mes blaquinoses per una camara que tenia jo. Dedueixo per això que potser jo mateix vaig rodar una part que ara no puc recordar. 

El document te un cert valor com a font etnográfica: un tres de sis, una sardinada popular, el ball de bastons i una banda de cornetas y tambores (de Reus) fan pensar en una festa modesta abans de la Transició quan Calafell platja era destí d'estiu per amplis sectors de la menestralía de Barcelona i de holandesos i alemanys. 

Editar aquest material planteja un problema no sempre resoluble, més encara més quan qui va triar els plans no és el que fa ara l'edició digital. He optat  respectar la condició històrica del document visual  i no modificar l'ordre del muntatge original.  M'he limitat a ajustar les vores dels fotogrames -els telecinats precaris de super8 tendeixen a difuminar-los-. He eliminat els fotogrames defectuosos, aquells on apareixien familiars, i a retocar mínimament el color d'una pel·licula castigada pel temps. La banda sonora és actual i no te altra intenció que evocar un possible paisatge sonor. 

dijous, 6 de març de 2014

El safareig


Safareig Lavanderia Lavadero Laundry Lavoir from Josep M. Comelles on Vimeo.

Plovia de tant en tant. De Vila Nova de Frades a Alvito, al Baixo Alentejo la carretera fa giragonses entre camps perfectament llaurats, entre arbres que parlen de pagesos que els estimen. Les rodes xisclen a la carretera molla. El cotxe entra a Vila Alva. Es un poblet menut, impecable, entre Vila de Frades i Alvito, de cases blanques acuradament pintades per ciutadans que estimen les seves coses. Dic al conductor que s'aturi. Sento la remor de l'aigua en un antic safareig. Les dones s'afanyen al fons, com fa mes d'un segle, amb la pala a ma, fent la bugada sota un cel de plom. Duc l'iphone a la butxaca. El perdo entre els dits, baixo del cotxe. No vull violar la seva intimitat. Imatges i sons. Es un minut de video, un pobre minut, plas generals, algun moviment de càmara. Davant la pantalla d'edició, sé que he de ser minimalista. No cal mes. Algú te encara dubtes de per què estimo tant Portugal i admiro la gent de l'Alentejo?