diumenge, 6 d’octubre de 2019

Mudanzas

Hace once años, inicié este blog, con la inetención de reflejar básicamente mis intereses viajros y proyectar en el mismo imágenes rodadas en distintos lugares. No he sido tan fiel a este como a mi otro blog: Desde el Margen del Margen. En los últimos tiempos, Google, propietario de Blogger ha elimiado el acceso al blog desde el Google Account personal mío. Circulan rumores respecto a la continuidad del Blogger de modo que, por prudencia, he optado por efectuar una copia de los contenios que me parecen más significativos del mismo y que incoporaraé próximamente a un libro y dejar de nutrir este blog. Le va a suceder uno nuevo en Wordpress del que anunciaré oportunamente la dirección.
 

dissabte, 19 de gener de 2019

Estación de penitencia



Desde hace algún tiempo me intereso cada vez más por el devenir de determinadas formas de la cultura popular de la Península Ibérica, aunque en este  caso se trate de Canarias, esto es una isla que epretenece geográficamente al continente africano o a Macaronesia, como se prefiera. 

Cuando me inicié como antropólogo a finales de los setenta, el concepto de «cultura popular» era objeto de controversia. Por un lado había un llamamiento más o menos explícito para revisar los criterios de registro del folklore positivista, por el otro algunos pensábamos que el seguro de enfermedad o la aspirina formaban parte ya de una cultura popular que desbordaba, con mucho, los límites tradicionales entre lo rural y lo urbano o la comunidad y la sociedad. 

En mis primeros pinitos de etno (cinemato) grafía, en Hinojos y en el Rocío principalmente aun era posible, a finales de los setenta, recuperar y documentar formas de vida que iniciaban su transformación de la mano de los cambios en la sociedad global. En Hinojos, sin embargo, el Corpus Christi de medio siglo atrás mantiene aun unos rasgos sustancialmente parecidos. Mi interpretación iba en el sentido que en Hinojos  el Corpus es un signo de identidad local, sin pretensión «turística» y ello posibilita reproducir unos determinados rituales sin grandes cambios formales aun cuando el significado religioso fundacional pueda haberse diluido. En el Rocío, en cambio, las imágenes de Almonteño déjame que yo contigo la lleve, rodadas entre 1979 y 1980 ponen de relieve una realidad hoy profundamente transformada, tanto en forma como en significado, de la mano de su inserción en la cultura global y en la necesidad para los almonteños de resignificar su identidad. Si escribí al respecto hace algunos años, una simple revisión del material visual actual sobre el Rocío, lo evidencia claramente

Aunque, en mi vida profesional, salvo en el Rocío, no me he ocupado análisis de eventos y rituales religiosos, las circunstancias recientes de mi vida: el re-descubrimiento de la cinematografía como herramienta etnográfica, mis mismas necesidades de avanzar hacia una progresiva profesionalización de esta actividad en el contexto de mi jubilación, me han llevado a fijarme, muy especialmente en cómo determinados acontecimientos rituales vinculados a la Iglesia Católica, sufren cambios sustanciales en dos sentidos: su resignificación como rituales identitarios en el marco del inevitable proceso de laicización de la sociedad occidental y a la vez la ruptura o la independización del sustrato religioso que daba pie a su realización. Lo he mostrado en el caso de las fiestas patronales de Caravaca o en la romería votiva de Mazarrón, asi como en la cabalgata de los Reyes Magos en el Rocio.

El caso que propongo hoy me parece particularmente interesante. Como siempre en estos casos Gamvik y yo no vamos explícitamente a hacer el turista, el guirigay, tropezamos con ello por puro azar de nuestros viajes. Alojados en Lanzarote en un apartamento, era menester acudir a un supermercado para avituallarnos. La experiencia me indica que hay que llevar mi pequeá cámara doméstica - una Canon 606-, en el bolsillo junto al micrófono Zoom H1. No siempre hay que desenfundarlo. Al llegar a Tinajo, en el Oeste lanzaroteño a cinco millas al Norte de Timanfaya, apercibimos chicos y chicas disfrazados. La Cuaresma había empezado una semana antes, los carnavales de Santa Cruz, oe l Mardi Gras habían bajado la persiana y nos preguntábamos de qué iba a esto. La regente del supermercado nos lo aclaró. El Carnaval de Tinajo iba a discurrir por el pueblo ese mismo sábado y tras el desfile de las comparsas recalaría en una zona común donde la fiesta se alargaría, alcohol en ristre, hasta la madrigada. Eran las siete y media de la tarde y la Canon i la Zoom por arte mágica se activaron, y aunque la pequeña cámara doméstica que llevo en el bolsillo como si de un boligrafo bic se tratara no es la mejor herramienta para rodar de noche, en este caso ¡no me puedo quejar!

diumenge, 28 d’agost de 2016

Sesenta años es nada

Busca't la vida artista! from Josep M. Comelles on Vimeo.

Fa seixanta anys - el juliol de 1956 - el meu pare ens va dur, en el Renault 4-4 fins a la Plaça de la Universitat. Un autobús Chausson, amb la seva baca, ens esperava.

Tenia sis anys, havia fet l'Ecole Maternelle al Liceu Francès del carrer Provença, havia rebut el Prix d'excellence a la onzièmeLa meva abuelita Josefina, la meva germana i jo passaríem unes setmanes a la Catalunya Nord, al Département des Pyrénees Orientales a casa de Monsieur i Madame Ribère que havien acollit la meva tieta Rosa durant els anys de la Guerra i a la familia el gener de 1939.  
  No recordo res del trajecte entre Barcelona y Perpinyà per la N-II. Comprenc ara el que devia ser per la abuelita Josefina, refer en un autopullman el camí que havia fet a peu el Gener de 1939. Si recordo la casa dels Ribère al 7 rue Lamartine 7 de Perpinyà. La meva germana i jo parlàvem francès,  érem bilingues en català i francès i esdeveníem trilingües en castellà amb la meva Iaia Rosario que era de Mazarrulleque - a la frontera entre Cuenca i Madrid-. El matrimoni Ribère ens va embarcar l'endemà en l'autovia de via ampla Perpinyà-Vilafranca de Conflent. A Vilafranca vam pujar al carrilet de via estreta. Recordo com si fos avui la por que tenia veient els cartells de danger de mort propers al tercer carril de la electrificació. M'agafava de la meva avia del blaç i procurava caminar lluny. El carrilet pujava lentament Conflent amunt. Vam baixar a Thuès entre Valls, un petit municipi de molt pocs habitants. 


Els Ribera tenien una caseta de poble amb un pati davant a ras de la carretera. Era un món encara rural, l'estiu de la invasió de Hongria, de la intervenció anglo-francesa a Suez, de les bombes de la OAS i del FLN. L'estiu rural és sempre morós, peró quan ets un vailet i et deixen anar amunt i avall - excepte per la carretera descobreixes el món. Amb Monsieur Ribère anaven a collir creixems a la vora dels rierols, ens acostava a les Gorges de la Carança, un espai misteriós que al vailet li feia també por. El xiulet del tren groc enfilant-se per la muntanya per arribar a Mont-Louis, la fascinació pel Simca Versailles del gendre dels Ribèra, pero molt mes encara per aquells extraordinaris furgons Citroën que duia de tant en tant. Tant m'agradava que van premiar-me amb la versió en miniatura de Dinky Toys, una cosa inaccessible malgrat que alguns companys de família rica del Liceu en duien o en tenien.

L'estiu del 56 fou un esdeveniment. 

Els meus companys de col·legi, classes mitjanes acomodades i altes oferien una panòplia ben variada del que era l'estiueig als anys cinquanta. Panòplia geogràfica que incloïa poblets allunyats per nosaltres com Vallmoll, doncs era el poble natal dels pares d'alguns o els poblets del maresme, o la Garriga i els pobles d'Osona o Camprodon. Estiueig de camp, la platja era encara una altra cosa. A partir de la seva relació amb visitadors mèdics- la professió del meu pare aleshores - i amb metges i farmacèutics el va dur a llogar des estius una casa al mig del poble al farmacèutic de Sant Quintí de Mediona, anomenat, si no recordo malament, «Newton». 

El 1957 i el 1958 anàvem  a Sant Quintín en els dos Renault 4-4 que va haver -hi a casa (el B-117410 i el B-136629). El viatge era molt mes complicat que avui. Fins a Molins de Rei pel camí ral, creuàvem el pont de pedra vermella del Llobregat, pujàvem l'Ordal procurant que l'aigua del motor no s'escalfés, giràvem la dreta cap a Lavern, després de «El Portzago» avui El Pago, i per Terrassola i La Vit (aleshores Torrelavit) i San Pere de Riudebitlles abrivàrem a Sant Quinti. La casa era a vint metres de la plaça on hi havia el Casino. Tenia  dos pisos,  un palau venint del nostre pis obrer del Carrer Còrsega  La porta era una vidriera que donava pas a una sala amb dos nivells i una escala que duia al pis de dalt on dormíem en matalassos de palla que feien crec-crec. 
La tria de Sant Quintí no va ser per atzar. Fou la xarxa social professional del meu pare que el va fer prendre la determinació. Vam aplegar-nos tres famílies i una colla de nens dos estius sencers. Un cop acabaven les classes al voltant de Sant Joan, la família en ple es traslladava. Durant juliol i setembre els meus pares baixaven a Barcelona i ens deixaven amb la meva avia. El món era nostre fet d'atabalades «aventis» entre setmana pels corriols al voltant del poble, de font en font, a pispar ametlles que anaven madurant i m'han deixat encara avui la petjada finíssima del fruit tendre. «Aventis» als modernistes del Casino, un parc que deien havia estat residència del general Weyler, la por als diables i als correfocs de l'estiu, el patir la primera mossegada d'una vespa, aprendre a nedar i a mirar i a descobrir el món.

D'aquells tres estius queden una cinquantena de fotos en blanc i negre, la major part fetes amb la Voigtländer Vito II de casa. No tinc clar qui van ser els fotògrafs. Òbviament, el meu pare, però ell apareix sovint,. La col·lecció d'imatges és prou representativa de l'estiueig de la classe mitja baixa a la Catalunya dels cinquanta. 
De tot aixó fa seixanta anys. Quan tornàvem a casa a Barcelona a finals de setembre, un vailet a punt de fer nou anys i que encarava el seu darrer curs de primària no podia saber, aleshores, que els tres estius foren els millors de la seva infància i adolescència, fins que a finals de juny de 1969, el mateix dia queobriren l'autopista de Barcelona a Mataró, peatge de cinc duros, va encarar el camí que el portà a Europa.

Sant Quintí l'he construït, dècada darrera dècada com una geografia sentimental. Trenta anys mes tard m'hi vaig acostar, sol, un dia de tardor. Tot havia canviat, el poble havia crescut però persistien encara imatges que eren les meves. Després el pelegrinatge s'h fet regular. Hi he d'anar sol un mati a primera hora, quasi be cada dècada. Enguany tocava. Vaig sortir d'hora de casa, vaig arribar a un poble que no s'havia encara aixecat i vaig començar a rodar fins al confí que m'havia traçat. Un bon dia a alguns matinadors, un poble molt canviat des de la meva darrera visita. Vaig rodar unes desenes de plans amb la memòria viva de les fotos que havia digitalitzat. I al final del recorregut, a les Deus el peu em va fallar, vaig fracturar-me el cinquè metatarsià i vaig haver de tornar coix al cotxe. Coses que passen amb les geografies sentimentals. 

dilluns, 8 d’agost de 2016

De les tristors no en farem fum



A Heliodoro Calatayud, el meu besavi

Heliodoro Calatayud va ser el meu besavi. Va morir el 1934. Havia estat maquinista de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Era de Rafelguaraf, ben a prop de la línea València-Nord a Xàtiva i va casar-se amb Joaquima Espinós, que era de Gorga i vivia a Benilloba. Plegats van recorrer els dipòsits i les reserves de tracció de la companyia. Hi ha un retrat imponent seu que va pintar el seu fill Heliodoro - el meu oncle «Dorín» - i que deu estar encara penjat a la casa familiar. El presenta amb barba i barret, ecom un senyor de mirada incisiva. A segons quins menuts el retrat els feia por.

La seva filla Josefina (1894-1996) havía nascut a la estació de Valladolid Campo Grande, el seu fill Joaquim (1898-1986) a la de Lleida on s'havien insta·lat un cop el «senyor Calatayud» havia ascendit en el ranking ferroviari. Joaquin i Josefina. Dos germans ben curiosos. El primer amb una extranya ironia sicalíptica afirmava que la «senyora Joaquina» havia tingut vint-i-un embaraços, del quals haurien sobreviscut els quatre darrers. El tio Joaquin va ser, fins a la seva mort, el més meravellós cronista de la memória històrica del país. Lamentablement, mai vaig enregistrar les seves històries que donarien avui per un esplèndid llibre sobre la classe obrera catalana del segle XX. Mai va renunciar a la seva condició d'obrer, de mecànic, primer de la Barcelona Traction (La Canadenca), després a FECSA. Mai he pogut saber perquè, amb els que vaig parlar sempre català avalencianat, eren abuelita i tio. En canvi l'altra  meva avia, la Rosario Miguel, que era de Mazarrulleque (Cuenca) i a la que no vaig sentir mai parlar català, va ser la «iaia». 

La meva avia Josefina era molt diferent del seu germà. Era una boníssima contadora de rondalles, peró la seva conciencia de classe no era la mateixa que la del seu germà. Tendía a idealitzar una classe obrera com si fos la classe mitja i afirmaba taxativament que els ferroviaris n'eren els aristòcrates.

El «senyor Calatayud»,  a la reserva de tracció de Lleida, tenía al seu càrrec les noves 230 de la Compañía - les 900 del Norte, unes màquines extraordinàries i precioses fabricades per la alemanya Hanomag el 1904. 




Aquestes eines només s'encarregaven a maquinistes i fogoners experimentats. El «senyor Calatayud» feia el servei de Lleida a Valencia-Nord, via Reus i Tarragona i de Lleida a Sant Joan de les Abadesses per Manresa i Barcelona-Nord. El trajecte de Manresa a Lleida era - i es - extremadament dur. Curves, contracurves, rampes, tunels. A l'hivern la Segarra era zona de grans nevades i les 230 patien, malgrat les «dobles» traccions. Els fogoners no paraven de palejar briquetes. El maquinista anava armat amb un revólver. Els llops famèlics, a dir de la meva avia, a les rampes de Sant Guim quan la velocitat del tren havia de ser molt modesta rondaven les vies i els maquinistes i els fogoners havien d'anar al tanto per mantenir la pressió de les calderes per no haver de deturar-se a «fer vapor», amb el risc que suposava. Vaig fer aquest recorregut en el meu primer gran viatge sol de la adolescència.  L'estiu de 1967 vaig embarcar a la Estació del Nord en el Shangai  camí de Santiago de Compostela. Fins a Sant Vicenç de Castellet, la tracció era amb una CC 7600 de Alsthom. A Sant Vicenç van enganzar una «doble en cabeza» de Mikados 141F de RENFE. L'espectacle fins a Sant Guim fou inoblidable per les giragonses de la via que permetíen contemplar l'espectacle de la «doble». A Sant Guim van desenganxar la doble . Vam seguir amb la Mikado fins a Miranda de Ebro. Les Mikado de RENFE tenien un xiulet greu, fascinant que décadfes més tard les 269 elèctriques japoneses, fins a cert punt imitàven. A Miranda van dersenganxar la Mikado i una English Electric va dur-nos fins a Ourense...

Al «senyor Calatayud» el van fer fora a la «vaga de la Canadenca», el 1917. Deien que ell, el fogoner i els guardafrens, un cop proclamat l'inici de la vaga van apagar els focs, apretar fermament els frens i van deixar el convoy al mig de la via. No sé si es del tot veritat, però sempre he pensat que la tal imatge, que em ressona del meu tío Joaquin, es tant èpica com la que transmet la pintura « El quart poder».

La meva afició ferroviaria va despertar-se ben aviat. Segur que eren les histories de la Josefina, la meva abuelita i el meu tio Joaquin que havia estat maquinista de una petita Decauville per via industrial de 60cms a la construcció del embassament de Camarasa. 




Tinc, però una consciencia difusa que els trens de vapor, de molt petit em feien por quan purgaven a la estació de França i les rodes patinaven i quan els veia avançar per la rasa del carrer Aragó. De casa meva, a la Sagrada Familia arribaven els xiulets greus. La abuelita ens deia: «si es sent pitar el tren,  plourà». Vaig ignorar durant dècades les raons d'aital pronòstic. Ara sé que era el vent de llevant que portava eel greu udol de les locomotores al meu balcó


La meva afició ferroviaria ve de la primera adolescència. Sens dubte, el bateig va ser un viatge de Barcelona- Plaça d'Espanya a La Baells al Bergadà, l'estiu de 1960 amb el «carrilet dels catalans» per anar al campament d'estiu dels «llobatons». Pels joves usuaris actual dels ferrocatas es impossible imaginar la èpica de tal recorregut. El tren de via estreta trigava quatre hores i mitja fins a Guardiola de Bergadà, Llobregat amunt, quasi be fins les fonts. De Santpedor a Olban, el traçat era el del Tranvía y Ferrocarril económico de Manresa a Berga. La via tramviaria travessava Puigreig, Balsareny, i tots els pobles a cop de xiulet pel carrer principal. El 1960, el «correu» era una composició de cotxes de fusta amb balconets. L'arrossegava una Alsthom 700 diesel-elèctrica de la Compañía general de los Ferrocarriles Catalanes, unes locomotores franceses tot just arribades i que havien jubilat les magnífiques Garrat belgues de Sant Boi a Guardiola de Bergadà



El 1960, la Explotación de Ferrocarriles por el Estado es feia - provisionalment -càrrec de la tracció entre Olbán i Guardiola. Enganxaven el tren a  una «Berga 030» una de les màquines mes boniques de  la via estreta de la Península Ibèrica que arrossegava un parell de cotxes de fusta i «l'ambulante» de Correus.




Vaig repertir el viatge fins a Guardiola uns anys després. Les 030 eren ja desballestades o  monuments. Les Alsthom desfilavan per les gorges de La Baells a Guardiola, pel pati de vies de les mines de Figols. entre els carregadors ja abandonat de les mines menors. 

Vaig quasi be encadenar aquest viatge amb un altre a Vinaixa. Un amic dissortadament ja desaparegut va convidar-me dues setmanes a la casa de la familia . El viatge d'anada era una aventura: dues hores amb les «suisses» fins a Sant Vicenç de Calders i allá una 242T de MZA arrossegava un tren de cotxes costa fins a Lleida. El trajecte fins a Montblanc via Picamoixons, des del balconet dels costa era de nou un espectacle increïble.









Amb en Jaume vam decidir anar un dia a Tarragona. Vam baixar amb un autovia Fiat littorina o amb el Renault ABJ i vam tornar amb l'«omnibus» de Lleida que arrosegava una 230 com la del besavi. L'autovia semblava l'AVE... baixant les rampes de Vinaixa a l'Espluga.




Al tornar vaig fer la volta per Lleida. El «correu» - amb parada a totes les estaciones y apeaderos- feia Saragossa- Barcelona Nord arrossegat per una Mikado i trigava cinc hores de la Terra Ferma a la estació del Nord. 







De gran  - perque adoro fer de nen i adolescent amb temes de trens -he anat recorrent el que queda de la vía estreta de la Península i fa pocs anys vaig dedicar-li un document visual El Hullero, sobre el trajecte Bilbao-Leon, un mite. Per aixó quan vaig trobar a Youtube els documentals de Manolo Maristany amb ocasió de la seva mort vaig sentir la necessitat de completar coses que havia dit i oferir-vos ho. 

P.D. El documental de Maristany conté moltes imatges de la linia Tarragona Lleida rodades a finals dels seixanta. Les reines del vapor seguien sent les 230 del meu besavi encara que de les series mes modernes construides als anys 20.

dilluns, 12 de maig de 2014

Enramadas en Hinojos


La procesión del Corpus de Hinojos (1979) from Josep M. Comelles on Vimeo.

En 1979, mientras viví en el Rocío, pude rodar 15 metros de película en Super8 durante la procesión del Corpus en Hinojos (Aljarafe, Andalucía). Fiesta grande. Los vecinos enraman las fachadas de las casas por donde va a pasar le procesión. Era un día razonablemente bueno y el Ektachrome empleado con una cámara Chinon cuyo objetivo era razonablemente luminoso devolvió un torrente de luz y color. Kodak "daba bien" los colores cálidos. La cinta quedó almacenada en el baúl de los recuerdos hasta que la rescaté hacia 2004. La televisamos en casa de mis padres mediante la solución de proyectarla y grabarla con una Sony Handicam. Luego, la mandé a un laboratorio que me la devolvió en un formato DVD que no le hacía honor y que permitía una pobre labor de edición de video. Sin embargo, la colgué en Youtube y el documento lleva un par de miles de visionados.

Hace unos meses decidí digitalizar de manera adecuada los descartes que tenia del Rocio y que por su condición de tales, no se habían incluído en la digitalización que hizo ISKRA de los 95 minutos de Super8 del Rocío (1979-1981) en 2011. Las bobinas estaban depositadas en la Filmoteca Nacional de Catalunya e Isidorrescat ha efectuado un primorosa telecinado de esta bobina. 

Con el material he abordado un nuevo trabajo de edición. En esta ocasión mi intención ha sido preservar los planos originales sin recortes, cambiar mínimamente el orden de las secuencias y retocar el color y la exposición en algunos contraluces derivados de los puntos desde los que rodé en 1979.

Como sucede siempre con este tipo de material hay dos dimensiones que me parecen importantes. Una hace referencia al documento etnográfico - un documento de memoria colectiva a partir de una mirada etno (cinemato)gráfica y por ello tiene valor de fuente. Dicho esto he añadido una banda sonora - el documento original es mudo - recuperada, en parte ,de grabaciones de campo que se hicieron en el Rocío en 1980 (campanas, etc..) y que Edu Comelles ha restaurado recientemente y he incluido una grabación de campo de una marcha de Corpus de las muchas que pueden encontrarse en www.patrimoniomusical.com y que tiene una calidad notable. 

La segunda dimensión es mucho más personal. Este documento lo filmé simultáneamente al material sobre el Rocío (en 1979). Debe verse también como un ejercicio personal de cinematografía, balbuceante aun, en donde me llaman la atención dos cosas: la presencia de numerosos primeros planos  - algo no muy frecuente en las cinematografías amateur en formatos subestandard - y el gusto por el barroquismo de numerosos planos por unas condiciones de luz muy buenas. En aquellas épocas yo era muy fan del cinema verité, pero el manierismo de algunos de los planos me llaman hoy la atención. Siempre fui fan del Visconti  y del Bolognini mas barrocos...