diumenge, 28 d’agost de 2016

Sesenta años es nada

Busca't la vida artista! from Josep M. Comelles on Vimeo.

Fa seixanta anys - el juliol de 1956 - el meu pare ens va dur, en el Renault 4-4 fins a la Plaça de la Universitat. Un autobús Chausson, amb la seva baca, ens esperava.

Tenia sis anys, havia fet l'Ecole Maternelle al Liceu Francès del carrer Provença, havia rebut el Prix d'excellence a la onzièmeLa meva abuelita Josefina, la meva germana i jo passaríem unes setmanes a la Catalunya Nord, al Département des Pyrénees Orientales a casa de Monsieur i Madame Ribère que havien acollit la meva tieta Rosa durant els anys de la Guerra i a la familia el gener de 1939.  
  No recordo res del trajecte entre Barcelona y Perpinyà per la N-II. Comprenc ara el que devia ser per la abuelita Josefina, refer en un autopullman el camí que havia fet a peu el Gener de 1939. Si recordo la casa dels Ribère al 7 rue Lamartine 7 de Perpinyà. La meva germana i jo parlàvem francès,  érem bilingues en català i francès i esdeveníem trilingües en castellà amb la meva Iaia Rosario que era de Mazarrulleque - a la frontera entre Cuenca i Madrid-. El matrimoni Ribère ens va embarcar l'endemà en l'autovia de via ampla Perpinyà-Vilafranca de Conflent. A Vilafranca vam pujar al carrilet de via estreta. Recordo com si fos avui la por que tenia veient els cartells de danger de mort propers al tercer carril de la electrificació. M'agafava de la meva avia del blaç i procurava caminar lluny. El carrilet pujava lentament Conflent amunt. Vam baixar a Thuès entre Valls, un petit municipi de molt pocs habitants. 


Els Ribera tenien una caseta de poble amb un pati davant a ras de la carretera. Era un món encara rural, l'estiu de la invasió de Hongria, de la intervenció anglo-francesa a Suez, de les bombes de la OAS i del FLN. L'estiu rural és sempre morós, peró quan ets un vailet i et deixen anar amunt i avall - excepte per la carretera descobreixes el món. Amb Monsieur Ribère anaven a collir creixems a la vora dels rierols, ens acostava a les Gorges de la Carança, un espai misteriós que al vailet li feia també por. El xiulet del tren groc enfilant-se per la muntanya per arribar a Mont-Louis, la fascinació pel Simca Versailles del gendre dels Ribèra, pero molt mes encara per aquells extraordinaris furgons Citroën que duia de tant en tant. Tant m'agradava que van premiar-me amb la versió en miniatura de Dinky Toys, una cosa inaccessible malgrat que alguns companys de família rica del Liceu en duien o en tenien.

L'estiu del 56 fou un esdeveniment. 

Els meus companys de col·legi, classes mitjanes acomodades i altes oferien una panòplia ben variada del que era l'estiueig als anys cinquanta. Panòplia geogràfica que incloïa poblets allunyats per nosaltres com Vallmoll, doncs era el poble natal dels pares d'alguns o els poblets del maresme, o la Garriga i els pobles d'Osona o Camprodon. Estiueig de camp, la platja era encara una altra cosa. A partir de la seva relació amb visitadors mèdics- la professió del meu pare aleshores - i amb metges i farmacèutics el va dur a llogar des estius una casa al mig del poble al farmacèutic de Sant Quintí de Mediona, anomenat, si no recordo malament, «Newton». 

El 1957 i el 1958 anàvem  a Sant Quintín en els dos Renault 4-4 que va haver -hi a casa (el B-117410 i el B-136629). El viatge era molt mes complicat que avui. Fins a Molins de Rei pel camí ral, creuàvem el pont de pedra vermella del Llobregat, pujàvem l'Ordal procurant que l'aigua del motor no s'escalfés, giràvem la dreta cap a Lavern, després de «El Portzago» avui El Pago, i per Terrassola i La Vit (aleshores Torrelavit) i San Pere de Riudebitlles abrivàrem a Sant Quinti. La casa era a vint metres de la plaça on hi havia el Casino. Tenia  dos pisos,  un palau venint del nostre pis obrer del Carrer Còrsega  La porta era una vidriera que donava pas a una sala amb dos nivells i una escala que duia al pis de dalt on dormíem en matalassos de palla que feien crec-crec. 
La tria de Sant Quintí no va ser per atzar. Fou la xarxa social professional del meu pare que el va fer prendre la determinació. Vam aplegar-nos tres famílies i una colla de nens dos estius sencers. Un cop acabaven les classes al voltant de Sant Joan, la família en ple es traslladava. Durant juliol i setembre els meus pares baixaven a Barcelona i ens deixaven amb la meva avia. El món era nostre fet d'atabalades «aventis» entre setmana pels corriols al voltant del poble, de font en font, a pispar ametlles que anaven madurant i m'han deixat encara avui la petjada finíssima del fruit tendre. «Aventis» als modernistes del Casino, un parc que deien havia estat residència del general Weyler, la por als diables i als correfocs de l'estiu, el patir la primera mossegada d'una vespa, aprendre a nedar i a mirar i a descobrir el món.

D'aquells tres estius queden una cinquantena de fotos en blanc i negre, la major part fetes amb la Voigtländer Vito II de casa. No tinc clar qui van ser els fotògrafs. Òbviament, el meu pare, però ell apareix sovint,. La col·lecció d'imatges és prou representativa de l'estiueig de la classe mitja baixa a la Catalunya dels cinquanta. 
De tot aixó fa seixanta anys. Quan tornàvem a casa a Barcelona a finals de setembre, un vailet a punt de fer nou anys i que encarava el seu darrer curs de primària no podia saber, aleshores, que els tres estius foren els millors de la seva infància i adolescència, fins que a finals de juny de 1969, el mateix dia queobriren l'autopista de Barcelona a Mataró, peatge de cinc duros, va encarar el camí que el portà a Europa.

Sant Quintí l'he construït, dècada darrera dècada com una geografia sentimental. Trenta anys mes tard m'hi vaig acostar, sol, un dia de tardor. Tot havia canviat, el poble havia crescut però persistien encara imatges que eren les meves. Després el pelegrinatge s'h fet regular. Hi he d'anar sol un mati a primera hora, quasi be cada dècada. Enguany tocava. Vaig sortir d'hora de casa, vaig arribar a un poble que no s'havia encara aixecat i vaig començar a rodar fins al confí que m'havia traçat. Un bon dia a alguns matinadors, un poble molt canviat des de la meva darrera visita. Vaig rodar unes desenes de plans amb la memòria viva de les fotos que havia digitalitzat. I al final del recorregut, a les Deus el peu em va fallar, vaig fracturar-me el cinquè metatarsià i vaig haver de tornar coix al cotxe. Coses que passen amb les geografies sentimentals.