Orange Country

Vaig descobrir València el 1964. Fou un dels rars premis viatgers que ens oferíren uns pares als que no els agradaba massa viatjar. Adolescent vaig tenir dret a circular sol per una ciutat en la que els tranvies eren en mans d'una SAL i on els CTGV o sia cacauets, tramussos, faves i vi, la companya de carrilets valenciana oferia un viatge de somni de Pont de Fusta al Grao en un preciós cotxe de fusta. Com sempre jo dret, prop del maquinista envoltat de pageses que anaven dels horts (on avui hi ha la Politècnica) amb ous, gallines, creïlles i ferraura al mercat central de València, un espai fascinant de colors ben a prop de la visita per a mi obligada de la Llotja de la Ciutat. 

Una part de la meva família, per part de la meva avia paterna, procedía de Rafelguaraf i de Benilloba. Ella havia nascut a Valladolid-Campo Grande perque el meu besavi era maquinista de la Compañia de los Caminos de Hierro del Norte de España, i si be a casa seva van parlar en castellà, tenia un profund accent valencià que m'ha quedat "empegat" des de petit. Era valenciana també la meva tía Angelita, casada amb el tío Joaquin, germà de la meva avia i la seva germana la "María de València", perque calia distingir-la de una altra "María de la Bonanova", cosina del meu pare. Tots ells parlaven de València. La meva avia havia assistit el 1909 a l'estrena del "Himno a Valencia" del Mestre Serrano i jo mateix sempre vaig tenir una enorme curiositat i afecte per una llengua rica en vocabulari, i amb un estil retóric ben xocant respecte a les pràctiques de la classe mitjana barcelonina. A València vaig descobrir les meravelloses pataquetes, entrepà de salsiches i botifarrons de ceba prèviament fregits y col·locats amorosament per la tía Maria en una especie de llonguet en forma de ferradura. Bona cosa per aguantar fins al migdia.

El 1971 vaig anar, per primer cop a les falles de València. Abans en tenia noticia pel Fallero una publicació que arribava a casa meva cada any enviada per la tía Maria i el seu marit Paquito - ella sempre deia el meu Paquito -. Vaig anar-hi en cotxe, vam plantar la tenda al camping del Saler i un parell de dies vam embogir per la ciutat, vaig atipar-me de bunyols i vaig filmar en super8 un parell de bobines encara inèdites. Fou l'any on una carcassa en mal estat va matar algunes persones a la Plaza del Caudillo.

Quaranta un anys després he tornat a les falles amb l'Edu Comelles, que és veí de la ciutat des de fa dos anys i el Manolo Allué, un mes abans d'anar plegats a la Semana Santa de Zamora. El Manolo no coneixia les falles. Vam errar tot un dia per la ciutat, cuarenta años no es nada i febril la mirada vaig descobrir que el color de les falles era més apastelat perque ja no eren de cartró-pedra sino de poliuretà, però que la festa semblava no haver canviat durant quatre dècades i que el 2011 era com el 1971. Començo a entendre perque els meus companys i amics valencians fugen de la ciutat. Però al tornar, el Manolo i jo no vam parar de parlar de la nostra fascinació per una festa extranya, peculiar, suspesa en el temps. La camara-ull va passejar-se per la ciutat, va veure i va escoltar. 

Diumenge al vespre

Per qui coneix Montserrat, Czestochowa te el caràcter de mite nebulós. Dues marededeus negres, la nostra una esculptura, la d'ells una tela pintada (com la Santa Rosalía de Torredembarra), les relacions entre el catolicisme i la identitat nacional. Però, Polònia es més enllà de la Wilhelmstrasse i aixó des dels temps de Metternich significava l'Orient, concepte pels "occidentals" sempre evocador de coses rares. No per Metternich, doncs la frontera amb el Gran Ducat de Varsòvia és a poques llegues de distància de Czestochowa, al Nord i creieu-me is us dic que un segle més tard la frontera és encara visible. Jasna Gora, el monestir bastit en un turó al centre de la ciutat, un singularitat geológica impressiona. De Montserrat o del Rocío a la Silesia polaca hi ha distància però fins a cert punt. El primer cop que vam anar-hi, la impressió fou colpidora. El segon, el 2010 també. Un diumenge a la tarde de juliol, amb 40ºC a l'ombra, mentre els peregrins escolten la darrera missa abans de pujar a les desenes d'autocars que els duran a casa, la càmera ull, amb la màxima discreció vigilada per Gamvik i sense deixar resquici a cap mena de primores de la cámara va limitar-se a veure i a escoltar.

Embussos

Traffic Jam: the tunnel from Josep M. Comelles on Vimeo.

He viscut embussos a les carreteres des que tinc memòria, a finals dels cinquanta. No puc oblidar els de la N-II de Badalona a Mataró abans de l'autopista ni un de monstruós de Mollerussa a Martorell per la N-II un Dilluns de Pasqua. Avui tenen fama i prestigi el permanent de la N-340 de Creixell a Coma-ruga i els de la AP-7 entre Tarragona i Martorell. Però n'hi ha d'altres i ni Mesta ni el Statens Vegvesen norueg (els organisme de gestió de les carreteres a Noruega) han estat capaços de resoldre. O potser, formen part del paisatge que volem veure quan viatgem a Nordkapp per la E69

Inmigrantes

Inmigrants from Josep M. Comelles on Vimeo.

Con los años, la geografía lapona se nos ha hecho pequeña. Creo que hemos recoorido todo lo recorrible pero quedan rincones que merecen la pena. Un año fue Sorøya, este fue, algo mas al Sur Vannøya, una isla al Norte de Tromso.

En nuestros periplos por la naturaleza desierta los bichos de pelo, escamas y pluma - otra cosa son los mosquitos -, acaban siendo compañeros de nuestros andares solitarios. Como en ocasiones pueden parecerse a los humanos, les podemos ofrecer un espacio en nuestras observaciones.

Los procesos de globalización económica han dado lugar, también en el Norte a migraciones internacionales. En los puertos pesqueros y en las factorias, latinoamericanos, tamiles, urdus se han añadido a las tradicionales poblaciones escandinavas, same, kven o pomor. Ver una chica con velo mas alla del Circulo Polar no es algo insólito, sino frecuente. Los cambios economicos en la industria local, la pesca especialmente, han motivado la creación de pequeñas y medianas empresas que comercializan pescado con alta plusvalia: bacalao salado, delicatessen, etc... al margen de las grandes multinacionales de la congelacion. De ahi el contratar inmigrantes para las dotaciones de los buques, a mujeres para las labores de preparado del pescado o, como en el Sur, destinadas a cubrir servicios familiares.

Pero no solo eso. Avestruces desde Africa o camelidos desde los Andes han cruzado los oceanos y se han instalado en el Artico.

El mercadillo (2): Stortorget

Stortorget, Tromsö 2011 from Josep M. Comelles on Vimeo.

Del Cabo de Gata a Tromsö se extiende Europa. Hasta cierto punto. En El Nord que Josep Pla publicó hacia 1925, afirmaba que más allá de Trondheim (a unos 1000 kms al Sur de Narvik) terminaba Europa. Ciertamente, la Europa al Norte del paralelo de Trondheim es un mundo que fue colonial y que, a pesar del cosmopolitismo actual, de las Universidades y los aeropuertos sigue siendo un confín. También lo son cabo de Gata y el Sureste Peninsular. La serie de vídeos sobre mercadillos se amplia pues con este contraste Norte-Sur, esperando en un par de meses su ampliación hacia el extremo oriente.

Los mercados ambulantes, las plazas de mercado me fascinan desde hace años. Les he sido fiel desde que empecé mis andanzas viajeras hace cuarenta y tantos años. Cambian pero no tanto, espacios de paz, de relación, de civilidad, de miradas mas o menos indiscretas como las de la cámara-ojo. Tromsö fue siempre puerto de comercio y mercado. Por eso tiene algo de Sur, algo...