A Heliodoro Calatayud, el meu besavi
Heliodoro Calatayud va ser el meu besavi. Va morir el 1934. Havia estat maquinista de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Era de Rafelguaraf, ben a prop de la línea València-Nord a Xàtiva i va casar-se amb Joaquima Espinós, que era de Gorga i vivia a Benilloba. Plegats van recorrer els dipòsits i les reserves de tracció de la companyia. Hi ha un retrat imponent seu que va pintar el seu fill Heliodoro - el meu oncle «Dorín» - i que deu estar encara penjat a la casa familiar. El presenta amb barba i barret, ecom un senyor de mirada incisiva. A segons quins menuts el retrat els feia por.
La seva filla Josefina (1894-1996) havía nascut a la estació de Valladolid Campo Grande, el seu fill Joaquim (1898-1986) a la de Lleida on s'havien insta·lat un cop el «senyor Calatayud» havia ascendit en el ranking ferroviari. Joaquin i Josefina. Dos germans ben curiosos. El primer amb una extranya ironia sicalíptica afirmava que la «senyora Joaquina» havia tingut vint-i-un embaraços, del quals haurien sobreviscut els quatre darrers. El tio Joaquin va ser, fins a la seva mort, el més meravellós cronista de la memória històrica del país. Lamentablement, mai vaig enregistrar les seves històries que donarien avui per un esplèndid llibre sobre la classe obrera catalana del segle XX. Mai va renunciar a la seva condició d'obrer, de mecànic, primer de la Barcelona Traction (La Canadenca), després a FECSA. Mai he pogut saber perquè, amb els que vaig parlar sempre català avalencianat, eren abuelita i tio. En canvi l'altra meva avia, la Rosario Miguel, que era de Mazarrulleque (Cuenca) i a la que no vaig sentir mai parlar català, va ser la «iaia».
La meva avia Josefina era molt diferent del seu germà. Era una boníssima contadora de rondalles, peró la seva conciencia de classe no era la mateixa que la del seu germà. Tendía a idealitzar una classe obrera com si fos la classe mitja i afirmaba taxativament que els ferroviaris n'eren els aristòcrates.
La seva filla Josefina (1894-1996) havía nascut a la estació de Valladolid Campo Grande, el seu fill Joaquim (1898-1986) a la de Lleida on s'havien insta·lat un cop el «senyor Calatayud» havia ascendit en el ranking ferroviari. Joaquin i Josefina. Dos germans ben curiosos. El primer amb una extranya ironia sicalíptica afirmava que la «senyora Joaquina» havia tingut vint-i-un embaraços, del quals haurien sobreviscut els quatre darrers. El tio Joaquin va ser, fins a la seva mort, el més meravellós cronista de la memória històrica del país. Lamentablement, mai vaig enregistrar les seves històries que donarien avui per un esplèndid llibre sobre la classe obrera catalana del segle XX. Mai va renunciar a la seva condició d'obrer, de mecànic, primer de la Barcelona Traction (La Canadenca), després a FECSA. Mai he pogut saber perquè, amb els que vaig parlar sempre català avalencianat, eren abuelita i tio. En canvi l'altra meva avia, la Rosario Miguel, que era de Mazarrulleque (Cuenca) i a la que no vaig sentir mai parlar català, va ser la «iaia».
La meva avia Josefina era molt diferent del seu germà. Era una boníssima contadora de rondalles, peró la seva conciencia de classe no era la mateixa que la del seu germà. Tendía a idealitzar una classe obrera com si fos la classe mitja i afirmaba taxativament que els ferroviaris n'eren els aristòcrates.
El «senyor Calatayud», a la reserva de tracció de Lleida, tenía al seu càrrec les noves 230 de la Compañía - les 900 del Norte, unes màquines extraordinàries i precioses fabricades per la alemanya Hanomag el 1904.
Aquestes eines només s'encarregaven a maquinistes i fogoners experimentats. El «senyor Calatayud» feia el servei de Lleida a Valencia-Nord, via Reus i Tarragona i de Lleida a Sant Joan de les Abadesses per Manresa i Barcelona-Nord. El trajecte de Manresa a Lleida era - i es - extremadament dur. Curves, contracurves, rampes, tunels. A l'hivern la Segarra era zona de grans nevades i les 230 patien, malgrat les «dobles» traccions. Els fogoners no paraven de palejar briquetes. El maquinista anava armat amb un revólver. Els llops famèlics, a dir de la meva avia, a les rampes de Sant Guim quan la velocitat del tren havia de ser molt modesta rondaven les vies i els maquinistes i els fogoners havien d'anar al tanto per mantenir la pressió de les calderes per no haver de deturar-se a «fer vapor», amb el risc que suposava. Vaig fer aquest recorregut en el meu primer gran viatge sol de la adolescència. L'estiu de 1967 vaig embarcar a la Estació del Nord en el Shangai camí de Santiago de Compostela. Fins a Sant Vicenç de Castellet, la tracció era amb una CC 7600 de Alsthom. A Sant Vicenç van enganzar una «doble en cabeza» de Mikados 141F de RENFE. L'espectacle fins a Sant Guim fou inoblidable per les giragonses de la via que permetíen contemplar l'espectacle de la «doble». A Sant Guim van desenganxar la doble . Vam seguir amb la Mikado fins a Miranda de Ebro. Les Mikado de RENFE tenien un xiulet greu, fascinant que décadfes més tard les 269 elèctriques japoneses, fins a cert punt imitàven. A Miranda van dersenganxar la Mikado i una English Electric va dur-nos fins a Ourense...
Al «senyor Calatayud» el van fer fora a la «vaga de la Canadenca», el 1917. Deien que ell, el fogoner i els guardafrens, un cop proclamat l'inici de la vaga van apagar els focs, apretar fermament els frens i van deixar el convoy al mig de la via. No sé si es del tot veritat, però sempre he pensat que la tal imatge, que em ressona del meu tío Joaquin, es tant èpica com la que transmet la pintura « El quart poder».
Aquestes eines només s'encarregaven a maquinistes i fogoners experimentats. El «senyor Calatayud» feia el servei de Lleida a Valencia-Nord, via Reus i Tarragona i de Lleida a Sant Joan de les Abadesses per Manresa i Barcelona-Nord. El trajecte de Manresa a Lleida era - i es - extremadament dur. Curves, contracurves, rampes, tunels. A l'hivern la Segarra era zona de grans nevades i les 230 patien, malgrat les «dobles» traccions. Els fogoners no paraven de palejar briquetes. El maquinista anava armat amb un revólver. Els llops famèlics, a dir de la meva avia, a les rampes de Sant Guim quan la velocitat del tren havia de ser molt modesta rondaven les vies i els maquinistes i els fogoners havien d'anar al tanto per mantenir la pressió de les calderes per no haver de deturar-se a «fer vapor», amb el risc que suposava. Vaig fer aquest recorregut en el meu primer gran viatge sol de la adolescència. L'estiu de 1967 vaig embarcar a la Estació del Nord en el Shangai camí de Santiago de Compostela. Fins a Sant Vicenç de Castellet, la tracció era amb una CC 7600 de Alsthom. A Sant Vicenç van enganzar una «doble en cabeza» de Mikados 141F de RENFE. L'espectacle fins a Sant Guim fou inoblidable per les giragonses de la via que permetíen contemplar l'espectacle de la «doble». A Sant Guim van desenganxar la doble . Vam seguir amb la Mikado fins a Miranda de Ebro. Les Mikado de RENFE tenien un xiulet greu, fascinant que décadfes més tard les 269 elèctriques japoneses, fins a cert punt imitàven. A Miranda van dersenganxar la Mikado i una English Electric va dur-nos fins a Ourense...
Al «senyor Calatayud» el van fer fora a la «vaga de la Canadenca», el 1917. Deien que ell, el fogoner i els guardafrens, un cop proclamat l'inici de la vaga van apagar els focs, apretar fermament els frens i van deixar el convoy al mig de la via. No sé si es del tot veritat, però sempre he pensat que la tal imatge, que em ressona del meu tío Joaquin, es tant èpica com la que transmet la pintura « El quart poder».
La meva afició ferroviaria va despertar-se ben aviat. Segur que eren les histories de la Josefina, la meva abuelita i el meu tio Joaquin que havia estat maquinista de una petita Decauville per via industrial de 60cms a la construcció del embassament de Camarasa.
Tinc, però una consciencia difusa que els trens de vapor, de molt petit em feien por quan purgaven a la estació de França i les rodes patinaven i quan els veia avançar per la rasa del carrer Aragó. De casa meva, a la Sagrada Familia arribaven els xiulets greus. La abuelita ens deia: «si es sent pitar el tren, plourà». Vaig ignorar durant dècades les raons d'aital pronòstic. Ara sé que era el vent de llevant que portava eel greu udol de les locomotores al meu balcó
La meva afició ferroviaria ve de la primera adolescència. Sens dubte, el bateig va ser un viatge de Barcelona- Plaça d'Espanya a La Baells al Bergadà, l'estiu de 1960 amb el «carrilet dels catalans» per anar al campament d'estiu dels «llobatons». Pels joves usuaris actual dels ferrocatas es impossible imaginar la èpica de tal recorregut. El tren de via estreta trigava quatre hores i mitja fins a Guardiola de Bergadà, Llobregat amunt, quasi be fins les fonts. De Santpedor a Olban, el traçat era el del Tranvía y Ferrocarril económico de Manresa a Berga. La via tramviaria travessava Puigreig, Balsareny, i tots els pobles a cop de xiulet pel carrer principal. El 1960, el «correu» era una composició de cotxes de fusta amb balconets. L'arrossegava una Alsthom 700 diesel-elèctrica de la Compañía general de los Ferrocarriles Catalanes, unes locomotores franceses tot just arribades i que havien jubilat les magnífiques Garrat belgues de Sant Boi a Guardiola de Bergadà
El 1960, la Explotación de Ferrocarriles por el Estado es feia - provisionalment -càrrec de la tracció entre Olbán i Guardiola. Enganxaven el tren a una «Berga 030» una de les màquines mes boniques de la via estreta de la Península Ibèrica que arrossegava un parell de cotxes de fusta i «l'ambulante» de Correus.
Vaig repertir el viatge fins a Guardiola uns anys després. Les 030 eren ja desballestades o monuments. Les Alsthom desfilavan per les gorges de La Baells a Guardiola, pel pati de vies de les mines de Figols. entre els carregadors ja abandonat de les mines menors.
Vaig quasi be encadenar aquest viatge amb un altre a Vinaixa. Un amic dissortadament ja desaparegut va convidar-me dues setmanes a la casa de la familia . El viatge d'anada era una aventura: dues hores amb les «suisses» fins a Sant Vicenç de Calders i allá una 242T de MZA arrossegava un tren de cotxes costa fins a Lleida. El trajecte fins a Montblanc via Picamoixons, des del balconet dels costa era de nou un espectacle increïble.
Amb en Jaume vam decidir anar un dia a Tarragona. Vam baixar amb un autovia Fiat littorina o amb el Renault ABJ i vam tornar amb l'«omnibus» de Lleida que arrosegava una 230 com la del besavi. L'autovia semblava l'AVE... baixant les rampes de Vinaixa a l'Espluga.
Al tornar vaig fer la volta per Lleida. El «correu» - amb parada a totes les estaciones y apeaderos- feia Saragossa- Barcelona Nord arrossegat per una Mikado i trigava cinc hores de la Terra Ferma a la estació del Nord.
De gran - perque adoro fer de nen i adolescent amb temes de trens -he anat recorrent el que queda de la vía estreta de la Península i fa pocs anys vaig dedicar-li un document visual El Hullero, sobre el trajecte Bilbao-Leon, un mite. Per aixó quan vaig trobar a Youtube els documentals de Manolo Maristany amb ocasió de la seva mort vaig sentir la necessitat de completar coses que havia dit i oferir-vos ho.
P.D. El documental de Maristany conté moltes imatges de la linia Tarragona Lleida rodades a finals dels seixanta. Les reines del vapor seguien sent les 230 del meu besavi encara que de les series mes modernes construides als anys 20.
Tinc, però una consciencia difusa que els trens de vapor, de molt petit em feien por quan purgaven a la estació de França i les rodes patinaven i quan els veia avançar per la rasa del carrer Aragó. De casa meva, a la Sagrada Familia arribaven els xiulets greus. La abuelita ens deia: «si es sent pitar el tren, plourà». Vaig ignorar durant dècades les raons d'aital pronòstic. Ara sé que era el vent de llevant que portava eel greu udol de les locomotores al meu balcó
La meva afició ferroviaria ve de la primera adolescència. Sens dubte, el bateig va ser un viatge de Barcelona- Plaça d'Espanya a La Baells al Bergadà, l'estiu de 1960 amb el «carrilet dels catalans» per anar al campament d'estiu dels «llobatons». Pels joves usuaris actual dels ferrocatas es impossible imaginar la èpica de tal recorregut. El tren de via estreta trigava quatre hores i mitja fins a Guardiola de Bergadà, Llobregat amunt, quasi be fins les fonts. De Santpedor a Olban, el traçat era el del Tranvía y Ferrocarril económico de Manresa a Berga. La via tramviaria travessava Puigreig, Balsareny, i tots els pobles a cop de xiulet pel carrer principal. El 1960, el «correu» era una composició de cotxes de fusta amb balconets. L'arrossegava una Alsthom 700 diesel-elèctrica de la Compañía general de los Ferrocarriles Catalanes, unes locomotores franceses tot just arribades i que havien jubilat les magnífiques Garrat belgues de Sant Boi a Guardiola de Bergadà
El 1960, la Explotación de Ferrocarriles por el Estado es feia - provisionalment -càrrec de la tracció entre Olbán i Guardiola. Enganxaven el tren a una «Berga 030» una de les màquines mes boniques de la via estreta de la Península Ibèrica que arrossegava un parell de cotxes de fusta i «l'ambulante» de Correus.
Vaig repertir el viatge fins a Guardiola uns anys després. Les 030 eren ja desballestades o monuments. Les Alsthom desfilavan per les gorges de La Baells a Guardiola, pel pati de vies de les mines de Figols. entre els carregadors ja abandonat de les mines menors.
Vaig quasi be encadenar aquest viatge amb un altre a Vinaixa. Un amic dissortadament ja desaparegut va convidar-me dues setmanes a la casa de la familia . El viatge d'anada era una aventura: dues hores amb les «suisses» fins a Sant Vicenç de Calders i allá una 242T de MZA arrossegava un tren de cotxes costa fins a Lleida. El trajecte fins a Montblanc via Picamoixons, des del balconet dels costa era de nou un espectacle increïble.
Amb en Jaume vam decidir anar un dia a Tarragona. Vam baixar amb un autovia Fiat littorina o amb el Renault ABJ i vam tornar amb l'«omnibus» de Lleida que arrosegava una 230 com la del besavi. L'autovia semblava l'AVE... baixant les rampes de Vinaixa a l'Espluga.
Al tornar vaig fer la volta per Lleida. El «correu» - amb parada a totes les estaciones y apeaderos- feia Saragossa- Barcelona Nord arrossegat per una Mikado i trigava cinc hores de la Terra Ferma a la estació del Nord.
De gran - perque adoro fer de nen i adolescent amb temes de trens -he anat recorrent el que queda de la vía estreta de la Península i fa pocs anys vaig dedicar-li un document visual El Hullero, sobre el trajecte Bilbao-Leon, un mite. Per aixó quan vaig trobar a Youtube els documentals de Manolo Maristany amb ocasió de la seva mort vaig sentir la necessitat de completar coses que havia dit i oferir-vos ho.
P.D. El documental de Maristany conté moltes imatges de la linia Tarragona Lleida rodades a finals dels seixanta. Les reines del vapor seguien sent les 230 del meu besavi encara que de les series mes modernes construides als anys 20.
